Logo
Imprimir aquesta pàgina
Diferents formacions al llarg de la història Diferents formacions al llarg de la història

Durant les dècades del 1920 i 1930 l’havanera escalenca havia tingut com a marc natural l’antic local de Ca la Neus, tot i que ni havia d’altres com la taverna de Can Maurici, a Can Trenta o a Cal Nanu. Aquesta darrere era la mes freqüentada pels pescadors, l’establiment era força més llarg que ample i actualment semblaria minúscul però en aquella època constituïa sense discussió una mena de casino on els treballadors del mar compartien els seus lleures.

Hi feien cap amb la llesca de pa i mitja dotzena de sardines a la brasa de casa, i a la taverna consumien el porró de vi. Si s’esqueia, la Neus podia preparar alguna cosa de menjar, inclòs el seu personal suquet de peix que posteriorment havia d’esdevenir famosíssim, fomentar la irradiació de la casa i provocar-ne el trasllat a dependències mes modernes i conformes a la demanda turística en alça.

A l’època florent del cant de taverna dintre del qual arrelava l’havanera, a Ca la Neus hi van destacar entre la consideració popular cantaires pescadors com en Damià Bonhome, originari de Palamós i fincat a l’Escala, dotat d’una veu no massa potent però amb un gran talent interpretatiu. “Tenia fusta d’artista” , diu la memòria dels qui el van conèixer quan eren vailets fascinats per aquelles exhibicions vocals.

El personatge de l’època amb rang d’institució en els ambients de cantades espontànies, era en Lill, un baix de veu superdotada, pastosa, molt sensible al matís. Encara s’assegura que no ha sortit des d’ençà cap baix com en Lill, tingut per una autèntica força de la naturalesa en aquest terreny musical.

El pou de saviesa quant a nombre de cançons en el repertori personal era un altre pescador de la mateixa època, molt recordat, Jaume Esquelleta, de gran dedicació al cant i que va practicar-lo fins a molt vell.

Albert Nicolau conegut com en Berto Refredillo és conjuntament amb en Jaume Esquelleta, el tenor destacat del moment en que l’havanera era una pràctica habitual entre els pescadors escalencs, encara que la coneixien més aviat amb el nom d’americana. Quan lligaven terceto en Jaume Esquelleta com a primera veu, en Berto Refredillo de segon i en Lill de baix, el resultat es recorda com d’una qualitat i una gràcia com no s’ha sentit mai més.

Les havaneres mes freqüents a Ca la Neus eren a les hores Yo anhelo vida mia, La barqueta, Pensando, Chinita, La caña dulce, etc.

L’havanera era cantada indistintament com arreu de la Costa Brava , entre tota mena de cançons catalanes i castellanes, cançons de taverna i sardanes. Els esmentats vells escalencs solien lluir-se amb una cançó com Felices, a tres veus i amb un fabulós solo de baix que continua figurant als annals de la transmissió oral. Altres cançons consagrades com a lluïment eren La conquista de Madrid o La estrella del destino, i algunes sardanes com la Fira de la Santa Creu o Les aromes del Queralt.

Durant la dècada dels quaranta Jaume Esquelleta encara va arribar a afegir-se en algunes ocasions al terceto integrat per Ferràn Català, la seva muller Carme Hereu i el baix Pere Sastre. Aquest grup havia anat fins i tot a cantar, amb el reforç de l’avi Xaxu a la guitarra i de Simeó Català, als Carnavals de Palafrugell tres o quatre anys seguits, desplaçament poc usual a les hores, a partir d’aquell moment i davant la creixent demanda de les seves intervencions musicals, el grup es va anar semiprofessionalitzant. Es vàren reforçar amb altres músics i amb poc temps es varen convertir en un referent de música popular arreu de Catalunya.

Template Dissenyat © Joomla Templates | GavickPro i adaptada per Disseny Virtual. Tots els drets reservats.